Si volem que els alumnes catalans estudiïn, s’eduquin i creixin junts a l’aula, hi ha experiències innovadores que ja s’estan fent, i que ens diuen que caldrà:
1) Prioritzar l’acollida individual dels alumnes com a element fonamental per garantir el lligam de confiança entre alumne i escola.
2) Afavorir el guany educatiu que els grups heterogenis per edats comporten quan són els habituals en el centre.
3) Proporcionar a l’alumne una relació intensa d’acompanyament i guiatge –tutoria i orientació– amb l’educador, la qual cosa propiciarà, per part de l’alumne, la construcció de la seva narrativa personal.
4) Flexibilitzar el disseny curricular i la seva organització per tal de respondre adequadament a les necessitats i als ritmes d’aprenentatge específics de cada alumne.
5) Promoure l’autonomia de l’estudiant i la capacitat per regular el seu aprenentatge.
Cal una reducció curricular orientada a la creació d’una “cultura comuna”. La cultura comuna assegura uns mateixos objectius per a tots i l’adhesió dels futurs ciutadans a determinats coneixements i principis compartits per la societat catalana. Malgrat que no és una tasca fàcil, cal que en l’educació secundària obligatòria se segueixi compaginant el manteniment d’un tronc comú amb la formació específica i preparatòria que requereixen les sortides formatives i professionals posteriors. En aquest sentit, l’orientació acadèmica i professional hauria d’estar present al llarg de tota l’etapa de l’ESO.
Cal dotar tot l’alumnat de les capacitats mínimes avaluables que condueixin a l’obtenció de la titulació corresponent. D’aquesta manera s’evitaria que els alumnes amb menys capacitats escolars o que provenen d’entorns desafavorits, sortissin “vençuts” del sistema escolar. Tanmateix, la cultura comuna no ha d’excloure l’estímul de totes les capacitats dels alumnes.
La cultura comuna parteix dels principis següents:
1) Heterogeneïtat que cerqui afavorir l’alumnat més vulnerable.
2) Integració dels coneixements, tot articulant en el currículum comú sabers generals, tècnics i professionals.
3) Multiplicació dels sistemes d’avaluació de l’alumnat per tal que es contemplin els seus talents i les diferents capacitats que tenen.
4) Socialització de l’alumnat en la institució escolar, convertint així la institució instructiva també en educativa.
La construcció d’aquesta cultura comuna hauria de comportar:
1r) Seleccionar per a l’aprenentatge allò considerat socialment bàsic i comú a tots els alumnes i futurs ciutadans. Per tant, es tracta d’una decisió política.
2n) Abordar el procés educatiu des d’un punt de vista holístic.
3r) Fer una escola més justa: que els recursos adreçats als més vulnerables
siguin, com a mínim, iguals que els destinats a la resta.
4t) Fomentar, valorar i avaluar talents que no siguin necessàriament escolars.
5è) Oferir a l’alumnat amb millors resultats acadèmics continguts diferenciats i comple- mentaris als mínims comuns.
6è) Garantir que fins als setze anys l’escola doni la cultura comuna que la nació deu als joves.
Resum de les conclusions principals de l'estudi: Junts a l'aula? Present i futur del model d'educació comprensiva a Catalunya de la Fundació Jaume Bofill (autors: Ricard Aymerich, Josep M. Lluró i Enric Roca, 2012)
