Des de la dècada dels vuitanta fins a inicis del 2000 la història de l’escola a
Catalunya ha estat una història d’èxit, amb el model comprensiu com a marc de
referència.
El model d’escola comprensiva ha estat el marc de referència de l’educació
obligatòria que ha fet extensiu el dret a l’educació a capes àmplies de població.
En aquests vint anys s’ha creat, pràcticament de nou, un sistema escolar que
opta per la cohesió social i per la integració de la diversitat lingüística en una
societat bilingüe i en un país amb una llengua pròpia. Gràcies a aquest model
hem incorporat a les aules una onada migratòria molt significativa i hem ampliat
fins als setze anys l’escolaritat obligatòria.
Gràcies a aquest model hem aconseguit passar d’una escola ineficient i
injusta per a una minoria, que derivava la majoria d’alumnes a itineraris de
baixa qualitat, a una escola que malgrat tenir un alt percentatge de fracàs
escolar vol donar les mateixes oportunitats a tot l’alumnat.
Els alts índexs de fracàs escolar i el baix índex d’excel·lència no es resolen
amb un model de separació primerenca de l’alumnat, sinó millorant el model
comprensiu.
Segons el darrer informe de l’OCDE sobre qualitat i equitat en els sistemes
educatius, l’escolaritat comprensiva és el sistema més eficaç per garantir
bons rendiments i combatre el fracàs escolar.
A major nivell real de comprensivitat, major nivell d’excel·lència global. Per
tant, l’estratègia més eficaç per incrementar l’excel·lència ha de buscar la millora
dels qui menys rendeixen.
Els sistemes comprensius redueixen les desigualtats i milloren els resultats
de l’alumnat de composició social baixa, a diferència dels segregadors (dades
PISA 2009, de OCDE).
En els últims deu anys l’escola i la societat catalana han patit una
transformació (increment de la població immigrada, canvis tecnològics i del
mercat laboral, competències de la societat del coneixement, una nova
cultura adolescent, canvis en els models familiars) que ha col·lapsat
severament la qualitat i eficàcia de l’escola. Per adaptar-s’hi, en comptes de
fer avançar el model s’han donat respostes que desvirtuen la comprensivitat del
sistema.
Els canvis socials, econòmics i culturals posen en crisi la viabilitat del model
comprensiu. Són algunes de les manifestacions de la crisi: les desigualats
educatives, la segregació escolar, el desequilibri entre equitat i excel·lència, la
crisi d’autoritat a l’escola i la convivència als centres, i la desvalorització de la
institució escolar.
La comprensivitat del sistema educatiu català s’ha anat minant des de dins degut a un autèntic moviment inflacionari de recursos a demanda, per satisfer les exigències i necessitats del professorat en cada moment. Tot això, amb el beneplàcit de l’Administració al llarg dels anys.
Les dades confirmen que a Catalunya creix la diferència entre els principis i la pràctica de la integració i de la inclusió en l’ensenyament obligatori. Així ho constaten els índexs de repetició (9,5% a primària i 21,1% a secundària, ineficients segons totes les recerques i molt per sobre dels estàndards europeus), abandonament (23,6%, molt per sobre dels països de referència), alumnat que no cursa 4t d’ESO a l’edat de 15 anys (30,6%), baix nombre d’alumnat amb nivells d’alt rendiment (4%, alarmantment baix).
A Catalunya hi ha un 60% de centres escolars públics i un 40% de concertats; el 80% de l’alumnat nouvingut és a l’escola pública i el 20% a la concertada. És una famosa doble parella: 60-40/80-20 que marca un fort desequilibri en l’adscripció dels alumnes amb necessitats educatives especials, amb efecte sobre el model d’escola i la seva evolució al nostre país.
El model comprensiu més eficaç és el de la integració individualitzada –característic dels països nòrdics–, basat en estratègies d’ordre pedagògic. És el més eficaç per a l’alumnat amb més dificultats i també per al de més alt rendiment. Una educació inclusiva apunta a un nou model d’aula que trenca amb la idea uniformitzadora del grup classe homogeni i amb els recursos estàndards que encara prevalen.
Resum de les conclusions principals de l'estudi: Junts a l'aula? Present i futur del model d'educació comprensiva a Catalunya de la Fundació Jaume Bofill (autors: Ricard Aymerich, Josep M. Lluró i Enric Roca, 2012)
